Terry
Scambray[*]
Proves
contra proves:
El nou llibre de Meyer desvetlla la irracionalitat de l’evolució
New Oxford Review
Una ressenya de Signature
in the Cell: DNA and the Evidence for Intelligent Design per
Stephen C. Meyer. Harper One, 2009.
En una escena que sembla extreta directament
d'una
novel·la de Henry James, Stephen Meyer, en aquells temps un
estudiant americà
de postgrau a la Universitat de Cambridge, Anglaterra, va ficar el que
es diu
la pota. Quan
un prestigiós professor visitant estava en el torn de preguntes
després de pronunciar
una conferència, Meyer li va demanar algunes fonts sobre el tema
que es
tractava. El
professor li va respondre amb cortesia, però Meyer es va quedar
amb una
estranya sensació que hi havia alguna cosa que no estava
bé. Després, Meyer va ser pres de banda
per
un dels catedràtics de Cambridge. En el seu sofisticat accent de
Oxbridge, l'amable catedràtic li va dir a Meyer que això
d’admetre ignorància
podria estar bé a Amèrica, però que era mala
educació a Cambridge. En paraules del catedràtic:
«Aquí
tothom es dedica al bluf, i si vols triomfar, has d'aprendre
també la tècnica
del bluf».
Aquest llibre és un testimoni que,
afortunadament,
aquest consell mai va arrelar en Meyer. Perquè després d'abandonar la
seva
vida de geofísic a la recerca de petroli per Atlantic Richfield,
i després
d'aconseguir un doctorat a Cambridge, va continuar fent preguntes en
començar
de manera humil però resolta la seva nova cerca: tractar de
comprendre l'origen
i la base de la vida.
Naturalment,
aquesta és una antiga recerca. I des de llavors
fins ara, la majoria de les persones han cregut que el sublim ordre que
veiem a
la naturalesa ha d’haver estat dissenyat. Però Charles Darwin va
argumentar que
el disseny deliberat era un miratge. La
naturalesa per si sola,
mitjançant un procés accidental de prova i error,
anomenat selecció natural,
s'havia produït durant llargues eres aquesta inefable harmonia.
Però, malgrat els seus batallons de
seguidors
militants i de la seva acceptació per part de la majoria de les
persones
educades, la teoria de Darwin, des del principi, se sostenia sobre uns
febles fonaments. Va ésser acceptada principalment a
causa de raons culturals. Les
idees progressistes havien aconseguit arribar a ser dominants durant el
segle
19, i de forma corresponent les institucions tradicionals eren objecte
d'atac,
principalment la religió. En
aquest context, les crítiques de Darwin van ser atacades com
retrògrades i com
religiosament motivades, malgrat la seva objectivitat científica
i el seu
rigor. Aquesta
traïdora forma de polèmica prossegueix fins al dia d'avui.
En aquest sentit, l'ampli i complet compendi
del
doctor Meyer constitueix un assalt final i devastador contra el poble
de
Potemkin darwinista. I
que aquest extraordinari tractat es publiqués el 2009, que va
ser a la vegada el
200 aniversari del naixement de Darwin i el 150 aniversari de la
publicació de L'Origen
de les Espècies, afegeix un caràcter de cloenda a
aquest destructiu episodi
darwinista en la història d’occident.
Viatjar a llocs estranys i exòtics va
influir
profundament en les perspectives tant de Darwin com de Meyer. Darwin a Amèrica del Sud, i Meyer a
l'interior de la cèl·lula orgànica. Encara que, en les seves aventures,
Darwin va veure la gran prolixitat de la vida, no tenia ni idea de la
complexitat microscòpica a l'interior de cada
cèl·lula, de les quals en tenim
bilions en els nostres cossos. Per a ell, les cèl·lules
eren solament uns
grumolls de protoplasma, uns toscos instruments com components
constructius. Però per a Meyer, com per a la
ciència
moderna, les cèl·lules són aclaparadorament
complicades i proporcionen la base
per a la vida.
Meyer va començar el seu viatge quan
les
circumstàncies el van portar a una conferència sobre el
tema de l'origen de la
vida. Aquesta conferència el va fer conscient de com de perplexa
se sent la
ciència sobre com va començar la vida. Després Meyer es va adonar que la
teoria de Darwin presentava un immens buit en no proporcionar cap
explicació
per a la transició des de la matèria inerta fins a la
vida.
Els darwinistes coetanis ignoren aquest buit
quan
els convé. No
obstant això, quan parlen als seus fidels, pronostiquen confiats
que la
selecció natural cobrirà aquest buit, i que amb
això es proporcionarà una explicació
naturalista global per a l'aparició de la vida.
El doctor Meyer explica una història
més precisa
sobre els temptejos per intentar comprendre l'estructura fonamental de
la vida.
Els primers deixebles progressistes de Darwin
pensaven que com l'aigua procedeix d'una barreja d'hidrogen i oxigen,
ambdós
diferents de l'aigua, potser llavors la vida podria també
emergir d'alguna
combinació de substàncies químiques simples. Aquell període, en què es
coneixia
molt menys tant sobre la història de la terra com de la
complexitat de la vida,
va ser un últim i fugaç temps en què aquesta
ingenuïtat va ser possible. No obstant això, cap a la
dècada de
1920, un destacat pioner en els estudis sobre l'origen de la vida, el
rus
Aleksandr Oparin, va escriure: «El problema de la naturalesa de
la vida i el
problema del seu origen s'han fet inseparables». Aquesta observació va infondre
confiança a Meyer sobre la direcció que la seva recerca
estava prenent.
Durant la primera meitat del segle 20, tot i
el
bombo publicitari que es donava a la promesa de simular la vida en el
laboratori, els científics es veien cada vegada més
frustrats pels seus
fracassos. Cosa
irònica, o potser no tan irònica, a la vegada anaven
acumulant-se els avenços
en biologia molecular i en la comprensió de l'herència
genètica.
Remuntant-nos a la dècada de 1860,
Gregor Mendel,
experimentant amb els seus icònics pèsols, va realitzar
el descobriment
original dels trets hereditaris característics. Els coneixements que ell va aportar
juntament amb l'ajuda de modernes tecnologies com els raigs X i
ultrasons al
segle 20 van possibilitar imatges creixentment més
nítides de l'interior de la cèl·lula. I el paisatge en l'interior de la
cèl·lula
involucra tota una varietat de molècules, estructures
proteíniques com les mioglobines,
configuracions contorsionades, estranyes, tridimensionals recordant a
Jackson
Pollock. Hi
ha també centrosomes, orgànuls i una sorprenent bateria
d'altres estructures
bioquímiques.
El 1953, Watson i Crick van descobrir
l'estructura
en hèlix de la molècula d'ADN que resideix en el nucli de
la cèl·lula. En paraules de Meyer: «Les
seqüències
de bases de nucleòtids en l'ADN i les seqüències
dels aminoàcids en les
proteïnes són summament improbables, i per això
tenen una gran capacitat
d'emmagatzematge d'informació», És a dir, com
més llargues i més complicades
siguin aquestes
cadenes bioquímiques, tanta més informació porten,
i, corresponentment, es fa
menys probable que aquestes cadenes bioquímiques funcionals
arribessin a
existir per atzar.
A més, el doctor Meyer ens informa que
la
construcció d'una cèl·lula funcional demanda
més que només la informació
genètica que s'acaba d'esmentar aquí. «També hauria necessitat, com a
mínim
imprescindible, d'un conjunt de proteïnes i molècules d'ARN
preexistents —polimerases,
ARNs de transferència» i molts altres ingredients.
A més, la construcció de
l'arquitectura d'una cèl·lula
«hagués exigit altres components preexistents».
Meyer calcula que «les probabilitats
d'aconseguir
tan sols una sola proteïna funcional de longitud modesta (150
aminoàcids) per
atzar d'una sopa prebiòtica no són superiors a 1 entre 10164».
Quan considerem que en l'univers conegut hi
ha 1080
partícules, sembla que les probabilitats per a la
construcció a l'atzar d'una
proteïna són pràcticament zero. El
seu treball com geofísic va familiaritzar Meyer amb les
computadores i la
nanotecnologia de les seves capacitats d'emmagatzematge
d'informació codificada
digital. Aquesta
experiència el va obrir a la realitat que aquests processos es
troben dins de
l'arquitectura microscòpica de la cèl·lula, on la
informació genètica també es
transfereix, indexa i emmagatzema per a un ús posterior.
La tesi de Meyer és que l'atzar no
és capaç de
produir aquestes molècules bioquímiques amb una
organització funcional tan
harmònica. Aquesta
disposició tan improbable la designa com «complexitat
especificada», un
concepte que agafa del matemàtic i filòsof William
Dembski.
No obstant això, els materialistes
darwinistes
argumenten que forces naturals com el vent i l'erosió han
produït
accidentalment la majestuosa arquitectura del Gran Canyó, de
manera que, per
què no poden forces naturals d'alguna classe produir
l'arquitectura de la cèl·lula?
És cert, unes forces naturals sense
intel·ligència
van produir el Gran Canyó. Però
són incapaces de produir les harmonies orquestrades,
especificades i complexes
de la Suite del Gran Canyó de Ferde Grofé. O bé, per oferir una comparació
més
propera en llenguatge, comparem el Dr Seuss i Finnegans Wake. Mentre que la primera obra és
repetitiva
i predictible, la segona està abundantment plena de context ple
de sentit,
encara que superficialment pugui semblar desorganitzada.
Aquest coneixement va portar Meyer a
plantejar la
pregunta fonamental: «Quin és el millor candidat com a
principi explicatiu
fonamental, allò del que procedeix en darrer terme la
complexitat especificada
o informació? La
ment, o la matèria?»
Meyer respon: «La nostra
experiència uniforme
constata que les ments tenen la capacitat per produir informació
especificada».
Els processos materials no intel·ligents no tenen aquesta
capacitat. Per tant, el disseny intel·ligent
«constitueix
una inferència vers la millor explicació».
En una encisadora secció titulada
«Cambridge,
modern i antic», Meyer visita els llocs a Cambridge on van
treballar científics
pioners. Entre aquests,
sobresurt Isaac
Newton, que plantejava aquesta qüestió: «Com van
arribar a ser els cossos d’animals
inventats amb tant d’artifici? ... És
que potser va ser l'ull inventat
sense
coneixement de l'òptica, i l'oïda sense coneixement dels
sons?» Meyer es fa
ressò d'aquests sentiments en preguntar: Com van poder
sobreviure els gens i les
proteïnes, i molt menys reproduir-se, abans que arribés a existir «l’extraordinariament
complex context organísmic quan sembla que només poden
funcionar en el si del
mateix?»
Teories materialistes com l'evolució
no poden ni
començar a explicar aquesta planificació tan de dalt a
baix. Una vegada més, l'única causa
coneguda
d'aquests sistemes d'informació tan dependents d'un context
és una ment amb
coneixement i previsió.
De fet, en el Cambridge antic, la idea que la
natura és producte d'una ment amb propòsit va esdevenir
el gresol en què es va
desenvolupar la ciència. Però,
al llarg dels darrers 200 anys, aquest punt de vista ha estat resistit
pels
pensadors del Cambridge modern. Insisteixen
que, ja que el «designi» és una mera creença
religiosa, no és susceptible de
falsació, i que, per tant, és acientífica. Tot i que, immediatament després de
pronunciar aquesta sentència, aquests crítics van
començar a acumular arguments
en un intent de falsar el concepte del designi.
Un d'aquests arguments gira al voltant de la
idea
que el disseny intel·ligent suggereix una interdicció,
una «càrrega frontal» de
la naturalesa que viola la regularitat de les lleis naturals. I, segons es desenvolupa l'argument,
si Déu o alguna entitat és responsable d'aquesta
violació, això merament ens
porta a la pregunta de «Qui va fer a Déu?»
Rebutjant de nou el consell que li havien
donat a
Cambridge de recórrer al bluf, Meyer respon a totes aquestes
qüestions de forma
transparent i exhaustiva.
La primera qüestió la resol
argumentant que les
explicacions científiques es recolzen amb freqüència
en la discontinuïtat de
les lleis naturals per tal d'explicar una cosa que s'observa en
l'actualitat. Per exemple, Meyer observa que
l'altura excepcional de l'Himàlaia és resultat d'uns
factors excepcionals, no
observats en cap altra part en aquests episodis geològics. Per
l'origen
materialista de la vida també es recorre a un succés
singular, no a una llei
general, per explicar com es va formar la primera
cèl·lula vivent.
La pregunta «Qui va fer a
Déu?» és també refutada
per Meyer. Observa Meyer que les explicacions materialistes mateixes
han de descansar
finalment sobre suposicions. Per
exemple, qui o què va fer la gravetat juntament amb les
substàncies químiques,
les partícules i les seves afinitats sobre les quals descansen
les explicacions
materialistes?
Com conclou Meyer: «Totes les
explicacions causals
han de finalitzar en últim terme amb entitats explicatives que
no requereixen
elles mateixes d’explicació per referència a res
més fonamental o primari».
Acceptar supòsits materialistes i
després rebutjar
supòsits de designi constitueix una forma de raonament
especiós, com observa
Meyer.
Stephen Meyer ha escrit un llibre seminal que
tracta sobre temes complexos d'una manera molt atractiva. Construït en forma d'una recerca
científica, el llibre acompanya el lector mentre Meyer va
gradualment
adonant-se’n d’on això l’està portant. Així, per
molt que es compliquin les
coses, aquesta és una gran història, plena
d'anècdotes il·luminadores, i també
de molts dibuixos per facilitar la comprensió d'aquesta, la
més transcendental
de totes les recerques.
*
Terry Scambray viu i escriu a Fresno, California.
