Dotze Diàlegs Bíblics ___________ Una Ressenya Dialogada de Dotze Doctrines Bíbliques Bàsiques___________
Harold P. Barker, amb O.
Lambert, C. A.
Miller, P. Brown, |
|
Temes |
Preguntes
per W. I. Powell -
Respostes per H. P. Barker
S el feliç privilegi de cada veritable creient en Crist gaudir de pau amb Déu. Això no vol dir que cada creient la gaudeixi, però sí que és possible per a cadascun de nosaltres posseir una pau sòlida i ferma amb Déu pel que fa als nostres pecats. No és aquest pensament suficient per a fer que els nostres cors desitgin vivament posseir i gaudir d'aquesta gran benedicció? Que el Senyor ens ajudi en la nostra consideració d'aquesta qüestió. De vegades sentim parlar de «pau veritable» i «pau falsa». Què signifiquen aquests termes? És de témer que una gran quantitat de persones en aquesta ciutat estiguin passant les seves vides en una falsa pau, això és, una pau que sorgeix de la indiferència. Habiten en el paradís dels insensats, i viuen sense pensar en les seves ànimes i sense adonar-se'n del seu terrible perill. Adormits amb l'opi del diable, passen els seus dies enmig d'un sopor, absorts en els seus negocis, els seus deures, els seus plaers, els seus amics, els seus desficis i els seus pecats. La veritable pau, la pau divina, la pau amb Déu, és una cosa molt diferent. És el resultat no de la ignorància o de la indiferència, sinó de saber que hom està fora de perill. Aquell qui té pau amb Déu ha afrontat la seva pròpia condició en presència de Déu. Ha contemplat la enormitat dels seus pecats i s'ha reconegut com un rebel culpable i mereixedor de l'infern. Ha cregut les joioses noves sobre el Crist, que va morir pels pecadors, i que va ressuscitar dels morts per a la seva justificació. Si li pregunteu on són els seus pecats, pot contestar: «Han desaparegut. Tots van ser llançats sobre Crist, i Ell va fer l'expiació per ells amb la Seva sang. Avui Ell està en la glòria. Aquell que va dur els meus pecats sobre Ell mateix ja no els duu més. Ha quedat lliure de la càrrega que va dur en el Calvari, i ja que Ell està lliure, jo també estic lliure!» Pots tu parlar d'aquesta manera? Aquest és el llenguatge de qui té la pau veritable. És possible tenir pau respecte d'algunes coses, i no respecte d'unes altres? Crec que sí. L'altre dia jo estava visitant un home pobre que, per accident, havia perdut la seva situació. Havia quedat ensorrat en la misèria, i amb prou penes si sabia d'on vindria el següent menjar. Però la seva confiança en la bondat de Déu s'havia mantingut ferma. «No em sento angoixat», em va dir: «Deixo els meus problemes en mans de Déu. Ell m'ajudarà.» Aquest home podia, d'aquesta manera, tenir pau respecte de tot desfici i necessitats. Però en continuar conversant, va quedar clar el fet que en canvi no tenia pau pel que fa als seus pecats i al seu estat davant Déu. Encara que reconeixia la bondat de Déu, lamentava la seva pròpia falta de bondat, i de vegades temia que mai no arribaria al cel. No comprenia que la seva acceptació per part de Déu no depenia de l'estat del seu cor, per important que això sigui en el seu lloc, sinó de l'obra que Crist va portar a terme. D'aquí que desconegués la veritable pau amb Déu. Respecte als seus problemes i neguits, podia sentir-se calmat i en pau, esperant que Déu l'ajudaria; però pel que es referia als seus pecats i al seu estat davant Déu, estava ple d'ansietat. El cas d'aquest home no és en absolut infreqüent. Hi ha molts que poden passar en pau per les tempestes de la vida, amb la consciència en els seus cors de la bondat de Déu, però que mai han arribat a aprendre el secret de la pau amb Déu, per mitjà de la mort i de la resurrecció de Crist. És la «pau amb Déu» el mateix que la certesa de la salvació? No. El fet és que no es diu molt en la Bíblia respecte a la «certesa de salvació», per la simple raó que en els temps dels apòstols, quan es predicava l'evangeli en la seva senzillesa i sense barreges, aquells que el rebien i que creien en Crist eren salvats, i, naturalment, ho sabien. Però en els nostres temps es dóna un estat de coses molt diferent. A causa de la forma distorsionada en que sovint es presenta l'evangeli, barrejat amb la llei i amb principis judaics, n'hi ha milers que en certa mesura confien en Crist i edifiquen totes les seves esperances sobre la Seva preciosa sang, però que no poden parlar amb certesa de la seva salvació. D'aquí la necessitat, avui dia, de insistir en la certesa, i d'exposar com s'obté senzillament acceptant el que Déu ha dit. Prenguem, per exemple, el ben conegut verset de Fets 13, 39: «el qui creu és justificat per ell de totes les coses». Quina arma tan eficaç és aquest passatge per fer fugir tota dubte i tot temor! Però la pau amb Déu va més enllà de mantenir a ratlla els dubtes i els temors mitjançant l'ajuda d'algun preciós passatge de les Escriptures. És el resultat de conèixer allò que ha estat realitzat per al creient mitjançant la mort i resurrecció de Crist. Mitjançant aquella obra han estat trets tots els nostres pecats; hem estat justificats de tota acusació. En altres paraules, ha quedat eliminat l'element pertorbador, i la beneïda conseqüència és la pau amb Déu. Permeteu-me que us faci una il·lustració per a major claredat. Fa alguns mesos jo vivia en una casa envoltada de pastures en les quals hi havia molt bestiar. El camí des de la casa al poble veí passava per aquestes pastures. No hi havia cap altra forma d'arribar-hi. Una tarda anava jo a peu cap el poble amb una senyora que tenia molta por a les vaques. Quan va veure que el nostre camí passava directament a través d'un ramat d'aquests animals, es va posar molt nerviosa, i volia tornar-se'n enrere. Vaig fer tot el que vaig poder para tranquil·litzar-la. Li vaig dir que havia passat per aquest camí moltíssimes vegades, i que mai havia vist el menor senyal de ferocitat en les vaques; que eren totalment inofensives, i que seria més probable que les vaques fugissin d'ella que no pas que l'escometessin Al final la meva amiga es va tranquil·litzar i va emprendre la marxa no sense una mica de neguit al principi, però amb una creixent confiança. Ella va acceptar la meva paraula quan li vaig assegurar que no havia cap perill, i els seus temors es van esvair totalment quan va veure que realment no hi havia cap causa per a alarmar-se. D'aquesta manera va obtenir la certesa. En tornar del poble, més tard, vam trobar que totes les vaques havien estat conduïdes a una altra secció de la finca. No quedava ni una sola peülla, ni una sola banya a la vista. El rostre de la meva acompanyant es va il·luminar amb un somriure, i va exclamar: «Oh, les vaques han desaparegut!» —Sí—, vaig contestar, —però vostè ara no tindria pas cap por de passar pel seu costat, veritat? —No—, va dir la senyora; —Sé que no em farien mal i que els meus temors són insensats i sense raó, però de totes maneres m'alegra que hagin desaparegut. Ara bé, em sembla que això il·lustra la diferència entre la certesa de la salvació i la pau. Tranquil·litzats i amb la seguretat que ens dóna la pròpia Paraula de Déu, podem seguir el nostre camí sabent que els temors són infundats i carents de raó. Però quan veiem que tot allò que temíem ha desaparegut, que ens han estat trets els nostres pecats, que ja ha estat sofert el judici que mereixíem, i que les demandes de la justícia divina han quedat plenament satisfetes—llavors és que tenim una veritable pau. La font del nostre temor ha quedat eliminada. I això és precisament el que Crist ha complert per nosaltres. Per què no tots els creients gaudeixen de la pau amb Déu? Hi ha multituds que no tenen pau perquè són creients incrèduls. Quan el Senyor Jesús va anar a trobar els dos caminants que anaven a Emmaús, es va trobar que ells, encara que eren veritables deixebles, estaven plens d'incredulitat «Oh insensats,» els va dir, «i lents de cor per creure tot el que van dir els profetes!» Molts avui dia estan precisament en la mateixa condició. Confien en el Senyor Jesús com el seu Salvador, i dipositen totes les seves esperances de glòria futura en la Seva preciosa sang, però són lents a creure el que l'evangeli els assegura que és el resultat de la Seva mort i resurrecció. No veuen que com a conseqüència de la Seva obra han estat trets eternament tots els seus pecats, i que són amb tota justícia absolts per Déu de tota acusació. La majoria de nosaltres estem familiaritzats amb la història de la victòria de David sobre Goliat. Un israelita, en veure el valerós jove avançar cap a l'arrogant gegant, pogués haver exclamat: «Confio en aquest jove. Sé que és un home de Déu, i tinc tota la confiança que per mitjà d'ell Déu donarà avui la llibertat a Israel.» L'home que parla així és evidentment un creient en David. Les seves esperances d'alliberament descansen en la capacitat de David per a vèncer Goliat. Però finalment, quan els clams de triomf reverberen en l'aire i David torna al campament amb el cap del gegant en les seves mans, aquell mateix home està assegut en la seva tenda amb una mirada d'ansietat en el seu rostre. Per què no comparteix el goig i no s'uneix al càntic de gratitud? Perquè no coneix el significat d'aquestes aclamacions. No s'ha adonat que el gegant ha mort. En el moment que comprengui no solament que David és un llibertador digne de confiança, sinó que realment ha complert l'obra d'alliberament i que l'enemic ha desaparegut de l'escena, la pau i el goig seran la seva part. És així que molts romanen privats de gaudir de la pau. Tenen fe en Crist com a Llibertador digne de confiança, però no comprenen el ple resultat de l'obra que ha complert. Potser mai els ha estat exposat. Tan aviat com arriben a comprendre-ho, el beneït resultat serà la pau. La introspecció és una altra causa d'agitació. Una mentalitat mundana és també un gran obstacle per gaudir de la pau. Pot arribar a ser massa tard per a que el pecador comenci a fer la pau amb Déu? En cada cas és massa tarda—dinou segles massa tarda. De fet, és una total i absoluta impossibilitat que un pecador arregli la seva situació amb Déu. Però no ha de desesperar per això, perquè Crist és qui ha realitzat l'obra necessària, i la pau s'ha d'aconseguir no per allò que el pecador pogués fer, sinó passant a gaudir dels resultats de l'obra de Crist. Crist ha fet la pau, una vegada per totes, mitjançant la sang de la Seva creu (Colossencs 1, 20). Ell ha posat els segurs fonaments de la nostra benedicció. No tenim part activa en la realització d'una tasca com aquesta. Per obtenir la «pau amb Déu», llavors, cal que el pecador deixi d'intentar de fer-la ell, i que s'apropiï, per la fe en Crist, dels resultats de la Seva mort i resurrecció. Mai no és massa tarda per a això, mentre hi hagi vida. En el Psalm 119, 165 llegim: «Molta pau tenen els qui estimen la teva llei». Què significa això? No és exactament la «pau amb Déu» el que s'esmenta aquí. La «llei» en aquest passatge és una cosa molt més àmplia que els Deu Manaments. Es tracta de la revelació dels camins de Déu (fins allí on va considerar oportú en donar-los a conèixer en aquells dies), i indicava el camí de la saviesa, de la justícia i de la pau per a l'home. Els qui tenien els seus cors influïts per ella gaudien de la benedicció inseparable del coneixement de Déu i dels seus camins, per parcial que necessàriament fos aquest coneixement. En els nostres dies, el clar d'estrelles dels temps de l'Antic Testament ha deixat pas a la gloriosa llum del migdia de la plena revelació de Déu. Déu s'ha donat a conèixer, i ha donat el Seu Sant Esperit per guiar els nostres cors en les línies de la Seva revelació. Si ens subjectem a aquest beneït Esperit Sant, i deixem que Ell dirigeixi els nostres cors en allò que Déu ha revelat per a la nostra benedicció, la nostra segura porció serà una gran pau, així com era la porció dels sants, en temps de David, que estimaven les coses de Déu. I per això llegim, en Romans 8, 6 , que «l'ocupar-se de l'Esperit és vida i pau». Però aquesta pau no s'ha de confondre amb la pau de Romans 5:1, que és el resultat de ser justificats. En aquest cas es tracta d'una pau que és el contrari d'aquell estat de morbosa insatisfacció amb el jo que amb freqüència és resultat de concentrar-nos en la nostra pròpia fredor i condició de pecat. De què depèn la «pau amb Déu»? Si ens adrecem a Romans 4, 25, i relacionem aquest passatge amb el primer verset del següent capítol, tindrem una resposta en les mateixes paraules de l'Escriptura. «Jesús, el nostre Senyor,» llegim, «va ser lliurat per causa de les nostres ofenses i fou ressuscitat per a la nostra justificació. Justificats, doncs, per la fe, tenim pau amb Déu per mitjà del nostre Senyor Jesucrist.» La pau amb Déu segueix immediatament del fet que som justificats, i això depèn, com hem vist, de la mort i resurrecció de Crist. D'aquesta manera han quedat satisfetes les demandes de la justícia divina, i per tant posseïm la pau com nostra. Quina és la diferència entre la «pau amb Déu» i la «pau de Déu» de la qual llegim a Filipencs 4, 7? La «pau amb Déu» té a veure amb els nostres pecats i amb el nostre estat de culpa davant Ell, i és el resultat d'allò que Ell ens dóna a conèixer. La «pau de Déu» té a veure amb les circumstàncies de la vida, amb les dificultats i les proves, i és el resultat de presentar les nostres peticions davant Ell. L'ansietat és quelcom que afebleix la lluentor de moltes vides cristianes. El creient té la pau amb Déu pel que respecta als seus pecats, però per a poder passar per aquest món de proves i dolor, ha de cultivar l'hàbit de presentar tot a Déu en pregària. El resultat serà que el seu cor i la seva ment seran guardats en pau. La pròpia pau de Déu, que sobrepassa a tot enteniment, regnarà en ell. Llavors acceptarà cada circumstància com ordenada per Aquell que fa que tot cooperi per al nostre bé, i en lloc d'angoixar-nos i de murmurar, gaudirà d'una serena confiança i pau. Això és el que significa el passatge a Filipencs 4. Què vol dir el Senyor Jesús en dir que deixava la Seva pau amb els Seus deixebles a Joan 14, 27? El concepte és molt semblant a allò que acabem d'exposar. Però les proves i les afliccions de la vida són comunes a tots —les pateixen tant els no convertits com els fills de Déu, encara que solament els últims tenen la «pau de Déu» per guardar els seus cors enmig de tot això. Però hi ha certes coses amb les que solament els cristians han d'enfrontar-se, com la persecució per causa de Crist i patir pèrdua per fidelitat a Ell. Aquestes coses, el resultat del rebuig contra Crist aquí i de la Seva absència, van ser previstes per Ell, i Ell va advertir «als Seus», als quals deixava enrere, que havien d'esperar sofrir oposició, injúries, persecucions i calúmnies. Però enmig de tot el que haurien de sofrir per causa del seu Nom, tastarien la dolçor de la pau celestial, la Seva pròpia pau. Si la terra anava a ser un lloc de rebuig i de dolor per a ells, Ell anava a preparar-los un lloc en les «moltes estances» a dalt. Si bé els anava a deixar un llegat de sofriment, això aniria acompanyat d'un preciós llegat de pau. Es tracta d'una pau que el món mai no podrà donar, d'una pau que el món mai podrà arrabassar. Hem parlat sovint de quatre classes diferents de pau. 1. La pau amb Déu, que té a veure amb els nostres pecats i estat de culpa, com a resultat d'haver estat justificats a causa de la mort i resurrecció de Crist (Romans 5, 1). 2. La pau interior, en contrast amb una morbosa insatisfacció amb un mateix, el resultat de «ocupar-se de l'Esperit» (Romans 8, 6). Es tracta d'una pau que depèn no tant de la nostra fe en Crist com de la nostra ocupació quotidiana amb Crist, per l'Esperit Sant. 3. La pau de Déu, que guarda els cors i les ments d'aquells que llancen les seves ansietats sobre Ell enmig de les càrregues i perplexitats quotidianes de la vida (Filipencs 4, 7). 4. La pau de Crist, la preciosa porció d'aquells que són deixats aquí a baix per representar-lo en la Seva absència, i que sovint han de suportar blasme i persecució per causa del seu Nom.
|
Índex:Pàgina
principal 
|
||| General English Index ||| Coordinadora Creacionista ||| Museo de Máquinas Moleculares ||| ||| Libros recomendados ||| orígenes ||| vida cristiana ||| bibliografía general ||| ||| Temas de actualidad ||| Documentos en PDF (clasificados por temas) ||| |
